Coet, càpsula, mòdul europeu, aterradors i vestits: què hi ha realment darrere d’Artemis i per què aquest llançament importa tant
Artemis no és una sola nau. És una arquitectura sencera. El que vola avui és la columna vertebral del sistema: el coet SLS, la nau Orion i el seu mòdul de servei europeu. Els aterradors lunars i els vestits de superfície formen part del mateix programa, però vindran en les següents fases. De fet, NASA ha actualitzat aquest any l’arquitectura: Artemis III queda redefinida com una missió de prova en òrbita baixa terrestre el 2027 per assajar l’acoblament i les operacions integrades amb els aterradors comercials, i Artemis IV és la missió que ara figura com a retorn tripulat a la superfície lunar el 2028.
L’SLS: un martell gegant per obrir la porta
El coet d’SLS, el Space Launch System, no és subtil. És força bruta ben dirigida. La configuració Block 1 que fan servir Artemis I, II i III fa uns 98,3 metres d’alçada i genera 8,8 milions de lliures d’empenta a l’enlairament. La seva etapa central, de 64,6 metres, alimenta quatre motors RS-25 —hereus directes del programa del transbordador espacial— i treballa juntament amb dos boosters sòlids gegants, que aporten més del 75% de l’empenta al llançament.
Això explica bé què és l’SLS: no és el coet més elegant del segle XXI, però sí una aposta per moure molt pes d’una sola vegada i sense muntar un puzzle orbital abans de sortir cap a la Lluna. La filosofia és simple: posar tripulació, nau i gran part de la infraestructura de missió en una sola llançada. Per això la NASA insisteix que és la seva peça clau per a l’espai profund.
I encara hi ha una peça menys coneguda però decisiva: l’etapa superior ICPS. Aquesta etapa criogènica provisional, derivada de la Delta Cryogenic Second Stage i equipada amb un motor RL10, és la que dona la propulsió en òrbita per a les tres primeres missions Artemis. En Artemis II, Orion i la ICPS faran dues voltes a la Terra, i els astronautes fins i tot faran una mena de “prova de conducció” de l’Orion prenent com a referència visual la mateixa ICPS. No és un detall menor: és entrenament real per a futurs acoblaments amb aterradors i amb la futura infraestructura lunar.
Orion: la nau que no només ha d’anar lluny, sinó tornar viva
Si l’SLS és el múscul, Orion és el vehicle de supervivència. És la càpsula on viuran i treballaran quatre astronautes, amb autonomia de fins a 21 dies. Té sistema d’abortament de llançament, capaç d’activar-se en mil·lisegons si hi ha una emergència durant l’ascens, i és l’única part del conjunt que torna sencera a la Terra al final de la missió.
La part espectacular d’Orion no és només sortir de la Terra. És tornar-hi. Una reentrada des de velocitats lunars no té res a veure amb baixar d’òrbita baixa. La càpsula ha d’aguantar temperatures d’uns 5.000 graus Fahrenheit i frenar des d’uns 25.000 mph abans de desplegar una seqüència de 11 paracaigudes que la portin fins a un ameratge segur. Dit planer: anar a la Lluna és difícil, però tornar-ne sense matar la tripulació és encara més delicat.
El mòdul europeu: el cor silenciós d’Artemis
Una de les parts més interessants d’Artemis no parla americà. El European Service Module, aportat per l’Agència Espacial Europea, és el motor, la central elèctrica, el dipòsit d’aigua i gasos, i també el sistema de control tèrmic d’Orion. Sense aquesta peça, la càpsula seria poc més que una closca pressuritzada. ESA el descriu, amb raó, com el “powerhouse” d’Orion.
Aquest mòdul pesa unes 13,5 tones en enlairar-se, carrega 8.600 kg de propel·lent i, per a Artemis II, també incorpora 240 kg d’aigua potable, 30 kg de nitrogen i 90 kg d’oxigen. Un cop fora de l’atmosfera desplega quatre ales solars amb una envergadura d’uns 19 metres. El sistema complet disposa de 33 motors de diferents tipus per maniobrar la nau, orientar-la i donar-li l’empenta necessària en l’espai profund. I, a més, no surt del no-res: beu directament de l’herència tecnològica de l’ATV europeu, la nau de càrrega que ESA havia fet servir amb l’Estació Espacial Internacional.
Els aterradors: baixar a la Lluna ja no depèn d’una sola nau
Aquí Artemis trenca del tot amb el model Apollo. Avui no vola cap aterrador lunar: Artemis II és una missió de vol tripulat al voltant de la Lluna, no d’aterratge. Els vehicles que han de baixar astronautes a la superfície formen una altra família tecnològica: els Human Landing Systems comercials.
La NASA treballa amb dos grans proveïdors. D’una banda, SpaceX desenvolupa la versió lunar de Starship HLS, prevista per a Artemis III i Artemis IV. De l’altra, Blue Origin desenvolupa Blue Moon per a Artemis V. Amb l’arquitectura actualitzada, Artemis III servirà precisament per provar en òrbita baixa terrestre les operacions integrades entre Orion i un o tots dos aterradors, abans de jugar-se una baixada real a la superfície. Aquesta és la idea de fons: abans de clavar una bandera, primer cal demostrar que totes les peces es poden trobar, acoblar i operar juntes sense errors grossos.
Els vestits: d’aguantar un llançament a treballar sobre pols lunar
Quan es parla de vestits espacials, molta gent imagina una peça de roba cara. És una mala imatge. Un vestit espacial és, en realitat, una nau individual. En Artemis II, la tripulació fa servir els Orion Crew Survival System, els vestits taronges de llançament i reentrada. La NASA explica que són fets a mida per a cada astronauta, amb millores en seguretat, mobilitat, gestió tèrmica, casc més lleuger, botes millor ajustades i guants compatibles amb pantalles tàctils. En cas d’una despressurització, poden ajudar a mantenir viu l’astronauta fins a sis dies.
Els vestits lunars de debò són una altra lliga. La nova generació AxEMU, desenvolupada per Axiom Space per a les missions de superfície, està pensada per caminar, agenollar-se, ajupir-se, recollir mostres geològiques i treballar amb més llibertat de moviments que els vestits clàssics. NASA diu que aquests sistemes incorporen suport vital avançat i més protecció per suportar l’entorn lunar, i que ja acumulen més de 850 hores de proves pressuritzades, incloent assajos sota l’aigua i en entorns que simulen la gravetat lunar.