Avui obrir Google Maps i saber on som sembla una cosa trivial. Però darrere d’aquell punt blau hi ha satèl·lits, rellotges atòmics, càlculs de distància i fins i tot correccions derivades de la relativitat d’Einstein.

D’on ve el GPS?

El GPS, Global Positioning System, és un sistema desenvolupat pels Estats Units. Va néixer amb finalitats militars durant la dècada de 1970 i, amb el temps, es va obrir a usos civils. Avui és operat i mantingut pels Estats Units i forma part d’un conjunt més ampli de sistemes globals de navegació per satèl·lit, els GNSS.

El principi és sorprenentment senzill: els satèl·lits no “veuen” on ets. És el teu receptor qui calcula la seva pròpia posició.

Ciència quotidiana – Com funciona el GPS?

Com sap el mòbil on som?

Cada satèl·lit GPS transmet constantment dues dades fonamentals: la seva posició i l’hora exacta en què envia el senyal. Els satèl·lits disposen de rellotges atòmics extremadament precisos.

El receptor del mòbil mesura quant ha trigat el senyal a arribar. Com que les ones de ràdio viatgen pràcticament a la velocitat de la llum, aquest petit retard permet calcular la distància aproximada fins a cada satèl·lit.

Amb una sola distància només sabem que som en algun punt d’una esfera al voltant del satèl·lit. Amb diverses mesures, aquestes esferes es van creuant fins a determinar una posició concreta.

En la pràctica es necessiten com a mínim quatre satèl·lits per obtenir les tres coordenades espacials i corregir també l’error del rellotge del receptor. Aquest procés s’anomena trilateració, no triangulació.

I aquí apareix una curiositat fascinant: els rellotges dels satèl·lits no avancen exactament igual que els de la superfície terrestre. La velocitat orbital i la diferència de gravetat produeixen efectes relativistes. Si no es corregissin, els errors de posició s’acumularien ràpidament.

Per què de vegades el GPS s’equivoca?

Un GPS convencional acostuma a donar una precisió de l’ordre d’uns metres, però depèn molt de les condicions. Els errors poden venir de l’atmosfera, dels rellotges i òrbites dels satèl·lits o, sobretot en ciutats, dels senyals que reboten en edificis abans d’arribar al receptor.

També empitjora dins d’edificis, túnels o carrers molt estrets, perquè el receptor veu menys satèl·lits.

Com podem millorar-ne la precisió?

La primera mesura és senzilla: tenir una visió del cel tan oberta com sigui possible. Com més satèl·lits visibles i millor distribuïts estiguin pel cel, millor serà el càlcul.

Els mòbils moderns també poden combinar diferents constel·lacions, com GPS, el sistema europeu Galileo, GLONASS o BeiDou. Galileo és interoperable amb altres sistemes GNSS, cosa que permet disposar de més senyals per calcular la posició.

Els receptors de doble o múltiple freqüència poden corregir millor alguns errors atmosfèrics. I, quan es necessita molta més precisió —topografia, agricultura de precisió o maquinària— es poden utilitzar sistemes de correcció diferencial o RTK, capaços d’arribar a precisions de centímetres.

Així, aquell petit punt que veiem moure’s sobre un mapa és el resultat d’una cosa extraordinària: mesurar diferències de temps minúscules entre senyals enviats des de satèl·lits a milers de quilòmetres de nosaltres.

Feu un comentari